Un dels passos que travessen la serra de
Mateus –l’única que parteix el Collsacabra d’est a oest–, que s’estén des del
massís d’Aiats fins a tocar el Santuari de la Salut, és el Collet de
Pixanúvies, a prop de Pruit. El seu nom és prou significatiu, però podem
recordar què explica la llegenda per descobrir la singularitat de la història
i, en acabat, extreure’n un adagi típic i sintètic, moral i/o revelador.
En una època indeterminada del nostre
pretèrit, el marquès de Sant Esteve d’en Bas va parlar amb el capellà del poble
per demanar-li ajuda: necessitava trobar una noia que es casés amb el seu fill
i hereu, un jovencell dur de clepsa força gamarús. El capellà, home de
contactes, es va organitzar amb els rectors de Falgars i Rupit i, com una
veritable agència matrimonial, de seguida van arreglar un
casori amb una formosa pubilla de l’Alou de Pruit que es deia Roser. Dit i fet.
Tant era que la noia s’hi oposés o que festegés amb un pastor de Pujolriu,
perquè els que ho decidien eren els seus pares i els rectors, i per dir-ho més
estrictament, els calés: el fill del marquès podia ser un enze baladrer, però
era ric i no se’n parli més.
El dia del casament, la núvia i la seva
família sortiren de Pruit cap a l’església del Falgars, on s’havia de celebrar
la seva unió sagrada. Poc després del pas pel collet que hi ha damunt de la
masia de Renyins, la Roser va expressar el seu desig d’aturar-se i va demanar a
la comitiva que l’esperessin perquè havia de fer les seves necessitats. Va
baixar de l’euga blanca que la transportava i es va anar a amagar darrere d’uns
matolls. I va anar passant l’estona; un riu llarg, feia l’impressió.
Veient que la seva filla no tornava, la mare va començar a cridar-la: cap
resposta. Neguit en augment. Al final, va decidir anar-la a buscar, però
darrere de les mates no hi va trobar ningú.
La Roser havia baixat per un corriol del
cingle tapat de mates i bardissa i s’havia amagat, ben avall, en una cova que
hi havia prop de la casa del Grau, on l’esperava el seu pastor i amant. I de
res va servir que pares, convidats i capellans la busquessin marges enllà. Com
que no la trobaven de cap manera, van avortar la recerca, i el fill del marquès
de Sant Esteve d’en Bas es va quedar sense promesa. La llegenda explica que la
Roser i el pastor, bucòlicament enamorats, sí que es van casar, però als
Hostalets d’en Bas, i que van marxar a França on van viure tranquils i feliços.
Per això, el proverbi conclusiu d’aquesta història és un clàssic de la
mitologia popular: els diners no fan la felicitat.
Si més no, a vegades.
Per a la redacció d’aquest article s’han
consultat els llibres Llegendes i romanços del
Collsacabra (Francesc Badia) i Collsacabra. Paisatges i
llegendes (Miquel Banús).
